Estic buscant contactar amb persones sensibles a la poesia que treballin actualment de:

- Cambrer/-a

- Funcionari d’Hisenda

- Duaner/-a

- Netejador/-a de sanitaris públics

- Metge i infermer/-a

- Enterramorts o tanatoris

- Caixer/-a de supermercat

Les vull engrescar a un nou projecte de poesia del qual aviat en tindreu notícies. Si coneixeu algú, animeu-lo a escriure’m a silviabel.f@gmail.com

FAREM L’INDI!

Iaia, no et moris pas avui

que tinc cita al dentista

i no em va gaire bé

deixar un queixal enlaire

si he de menjar torrons.

Iaia, demà tampoc no et moris

que tinc l’agenda a tope

i he de comprar regals

per a tota la família

(per a tu en tinc pensat un).

Iaia, no et moris aquests dies

que ja sé que fa fred

i estàs molt costipada,

però puc trobar una manta

- de quadradets o a ratlles -

amb què abrigar-te el cos.

No em deixis pas avui,

tampoc demà, ni l’altre;

que mai m’anirà bé.

No vull aturar el temps

davant d’un crematori

i haver d’anotar al mòbil

que pels volts de Nadal

vam enterrar la iaia.

És temps de naixements;

tu vas parir el meu pare

sense reis mags ni estable

la nit de Jesucrist.

Quatre angelets et vetllen

al costat d’una espelma.

No farem sobretaula.

Ni brindarem amb cava.

I si ens mullem els llavis,

ens brillaran els ulls.

Torrons amargs de llàgrima

amb trocets de records

i regust dolç de tu.

Aquest poema és tan curt i “tonto”, que necessita d’una foto impactant i d’aquesta breu introducció per marcar una mica de paquet. Per cert, el Consell General de la Direcció de Tràfic Hormonal recomana – als qui van calents – refredar-se obrint les cames de l’amiga que mai falla (ni folla), de la que sempre hi és, la insaciable, la més noble, blanca i pura: LA NEVERA!

It’s now or nevera:

o follem d’una vegada

o em tiro a la xocolata.

Filed under: Poesies ]]> http://silviabel.com/2011/12/17/its-now-or-nevera/feed/ 14 silviabel soxelata http://silviabel.com/2011/12/14/el-millor-que-li-pot-passar-a-un-poeta/ http://silviabel.com/2011/12/14/el-millor-que-li-pot-passar-a-un-poeta/#comments Wed, 14 Dec 2011 07:15:05 +0000 silviabel http://silviabel.wordpress.com/?p=1364 ]]>

Desenganyem-nos!

El millor que li pot passar a un poeta

és el desamor.

Haver-se d’esforçar per sobreviure

altra vegada en solitud,

- un contra un mateix -

i esgrimir,

amb un bolígraf per floret,

l’aire que separa el geni del paper.

Sense enemics a qui acusar,

redescobrir, vençut, el somiqueig;

i en treure el mocador,

estornudar un vers covat

de feia dies

i dels mots, fer-ne boletes

entre els dits,

fins a sentir-se petit-petit,

ben poca cosa,

com la paraula “moc”.

Definitivament, el millor,

- oh, sí!-

és que et plantin!

I si pot ser,

durant l’estadi efervescent de tonteria

en què estàs a punt de recaure

en l’escriptura cursi

de les roselles obrint-se

o la fluixa metàfora

dels ulls blaus com oceans.

Poetes, feu-me cas…

I si no us deixen, planteu-vos!

(O acabareu escrivint poemes com aquest)

Sóc una mica desestròfica

i catastròfica també

- per què no dir-ho?–.

No rimo ni que em mori

(i això que sempre

pronostico el pitjor).

La mètrica no m’és esclava:

em desencadeno dels versos,

els descavalco,

i, si puc,

els desestrofo d’un bot.

Bé, doncs, el cas és que durant la campanya electoral em vaig dedicar a fer zapping amb la mà esquerra. Ara la terútlia d’Els Matins, ara la de la tarda, ara el debat dels candidats autonòmics al vespre, ara el dels “grans” de l’Estat, etc. Vaig acabar tan marejarda, que el dia de reflexió encara no sabia a qui votar. Això sí, durant el meu aprenentatge televisiu, vaig tenir temps de formular una hipòtesi: potser els mandataris d’aquest petit país també pateixen de tendinitis al braç dret i, com a conseqüència d’això, han hagut d’utilitzar la mà esquerra. I no parlo de metàfores – poca poesia trobaràs en aquest article – sinó més aviat em refereixo a mans esquerres literals.

Ben mirat, només cal veure amb quina poca traça han agafat les tisores i ris-ras, han retallat de qualsevol manera el dibuix dels drets socials perfilats durant tants anys, sortint-se dels marges permesos .

Una altra variable a considerar és que fan mala lletra. Tenen la cal·ligrafia tan feixuga, que ni els metges més emprenyats saben interpretar les receptes exprés imposades pels laboratoris Merkel, que vénen sense prospecte ni contraindicacions. Com diria en Punset: “es fantástico, no?”

Pobres polítics, jutges i entronats. Per què no mire’m d’entendre’ls una mica? Potser el seu mal és més profund i, en realitat, són com aquells nens a qui castiguen per ser esquerrans i es veuen obligats (emparats per les circumstàncies de la crisi) a actuar contranatura i utilitzar també la mà dreta, fet que els ha permès desenvolupar noves habilitats. Fixeu-vos-hi: ara que els partits s’han tornat amidestres amigus, retallen, canvien, reescriuen molt més ràpid i, si cal, modifiquen la intocable Constitució amb un plis plas.

Pobres polítics, jutges i entronats. Amb tants canvis de govern, manifestacions, mercats manaires i cosines de risc, s’han tornat mig bipolars i no han tingut més remei que actuar a destra i a sinistra, mentre van rodolant caps. Ui! Ai! Ui!

Si voleu més detalls de l’entrevista, podeu enllaçar a XCAT

No sé si és entranyable

o inquietant,

que als meus 29 anys,

el pare encara es preocupi

per si vaig o no al dentista.

Sempre que m’ho pregunta,

li dedico un somriure bondadós,

mentre amago les petites dents,

cada cop més desgastades

de rosegar silencis

empastats per l’amalgama del temps.

M’infiltro dins l’esglèsia

per la porta petita de la dreta.

Em dic a mi mateixa

que no és superstició,

sinó supervivència

(si algú surt per l’esquerra

en el moment que entro

podria obrir-me el nas).

Fa un fort fred de febrer

i una àvia de ganxet

encén dues espelmes

(pantone roig Malboro)

a dins d’una capella

i resa de genolls.

A mi em perdonaran,

però l’os de la canyella

el tinc mig boterut

i a més sóc molt escèptica

i no solc exhibir

el meu dolor en públic

i menys a uns ulls de pedra.

El meu mal és discret,

marcat per creus petites;

com molles al camí,

les pors, com s’alimenten!

M’assec a la penombra

d’un banc del lateral.

Les ànimes que em passen pel costat

semblen fantasmes

arrossegant vestigis de tristesa.

Jo veig tots aquests rastres

estampats als tons

del gris humit

de les parets del temple.

Algú ha perdut un fill,

l’altre la feina,

algú ha guanyat un mes

com un regal de vida,

o ha descuidat l’amor

dins la rutina.

I jo que agafo fred,

em cordo la jaqueta

i encaro la sortida

amb un suau raig de llum

de colorins al front

fins que obro la porta de l’esquerra.

Em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres un  raconet del web Viu la Poesia on s’han colat poemes i reflexions de qui us parla:

Concepte sobre la poesia

Cançó de l’estranya força del desig

Blancaneus

Ell treu la tranca

i ella s’obre de potes.

Li trenca el coit

i tanca la porta quan marxa

a l’aposta tot sol.

Per si no s’entén la lletra, el poema diu així:

La castanya

La castanya, castanyeta,

no parava de brillar,

fins que un dia peladeta

se la van voler empassar.

- Pobra, castanya!, exclamà la companya

a qui tocava tallar.

No volia que la fessin

a trossos per berenar.

S’aixeca el teló i es veu un escriptor pelant una ceba de Figueres. Es baixa el teló. Títol de la pel·lícula?

Aprecitat lector en vies d’extinció: gràcies per passar de la segona línia, i perdona per voler-te atrapar amb el fàcil recurs de l’endevinalla. És probable que ara et vagi el cervell a mil per hora intentant trobar una resposta intel·ligent a l’enigma plantejat. Quina relació deu tenir Figueres, la ceba i l’escriptor amb l’home aranya? Doncs lamento comunicar-te que si continues llegint aquest article no obtindràs cap resposta coherent ni divertida. Només preguntes (que ja és prou per començar).

S’axieca el teló i es veu un grup de quinze joves culturetes dinant amb Ferran Mascarrell. Es baixa el teló. Cadascun d’ells aprofita per explicar la seva pel·lícula. La gestora cultural parla d’innovar en TIC: “És imprescindible que tothom tingui el seu perfil digital i tal i tal”. Arquitectes i artistes plàstics, entre forquilllada de magret i glop de vi, mostren enrogits la seva indignació. Es veu que no tenen un espai fix per exposar a Barcelona i que el projecte del Canòdrom està aturat. Per la seva banda, els actors gesticulen un discurs basat en subvencions i reciclatge de decorats, mentre els braços els acompanyen les idees com si fossin balladors de capoeira. D’entre els escollits no hi ha cap músic. Segons el Conseller de Cultura, aquests són un món a part i no han estat convocats. Obro parèntesi. Dibuixo un gran interrogant. Tanco parèntesi. Curiosament, hi ha tres poetes a la taula, i un d’ells decidirà marxar.

S’aixeca el teló i es veu a Ferran Mascarell vestit d’Spidermann revisant els pressupostos del Departament de Cultura de la Generalitat. Es baixa el teló. S’encenen els llums de la sala. El públic, acostumat a la foscor, es frega els ulls com si volgués treure’s una antiga teranyina. Segons Mascarell, Catalunya inverteix públicament en el teixit cultural d’aquest petit país, el mateix import que va costar la darrera producció del super heroi aràcnid: 300 milions d’euros.

S’aixeca el teló. Es veu una ballarina com cau de talons, un taló sense fons i un pintor que es baixa els pantalons. Títol de la pel·lícula?

Article publicat a XCAT

Si em segrestés un extraterrestre

i volgués que li ensenyés quelcom,

segurament de mi res no en trauria

car l’únic que jo sé és poesia

i la poesia no s’aprèn enlloc.