L’home del cabell greixós

que llegeix tot encongit

un llibre prim i cendrós

com el serrell que li cau

sobre les celles,

fa més de mitja hora

que seu al banc verd del parc

resistint un fred ultrapolar

que ni els homes del temps

podran estimar mai.

Què deu llegir l’home del cabell greixós?

¿Quina història el reté

tan quiet i concentrat

que no ha tingut temps

ni d’adonar-se

que ha caigut la llosa de la nit

sobre el seu cap

i que els gossos ja han rastrejat

totes les faroles?

Dos escombriaires el vigilen de reüll,

mentre, distrets, remouen l’aire gèlid

estancat a les cantonades.

Encara trigaran uns mesos

a caure noves fulles seques

per arrodonir el seu jornal.

¿Però què deuen tramar les fulles

que l’home del cabell greixós

sosté entre les mans?

Fa estona que me’l miro

des dels finestrals del bar

i ell ni sospita que l’espio.

– Espera, que s’aixeca!

Últims tocs d’observació

mentre imagino que un dia

l’home del cabell greixós

es farà fer un tall ben maco al perruquer

i jeurà en una hamaca

un vespre fresquet d’estiu

per fullejar – sense gaire interès –

aquest poema amb pretensions de retrat.

Però haurà passat ja tant de temps,

que l’home del cabell greixós

s’haurà convertit en un ésser renovat

i, malgrat tots els esforços del destí,

la vida, capritxosa,

farà que ni ell es reconegui.

Mai neva en va

Si et cau un floc de neu

a sobre la pestanya

i se’t queda allà quiet,

desfent-se suament

amb l’escalfor del cos,

de l’ull i la parpella,

hauràs d’aprofitar-ho.

Pots fondre el floc de neu

amb el dolor que et crema.

I deixar caure als ulls

el primer plor roent

que augura primavera.

una pera a la panera

per poder palpar

la pena de perdre

els colors pintats

pel pas del temps

que tot ho torna negre.

Feliç de participar-hi, li he dedicat dos poemes sense títol, com ella acostumava a fer. Bé, el títol s’amaga sense vegonyes en forma d’acròstic:

Memòria als marges d’un paper

Oblidat a l’exili interior

No escrit encara.

Tenacitat de foc a les mans

Serenes sota la pluja.

Esciure sobre mullat.

Reivindicar la dona.

Reinventar el vermell de la sang.

Arrelar enlloc i arreu i sense

Títols.

Al cor hi tens paraules

Bategant per sobreviure’t.

Epicur t’envolta l’epicardi

Lluitant per la llibertat del

Llapis hedonista

O la ploma compromesa.

Dues fotografies per recordar la presentació, en què a part de celebrar l’edició del llibre, hem brindat també pels 94 anys de Montserrat Abelló. També ha estat l’ocasió per conèixer una altra Bel, la Joana, amb qui comparteixo participació al llibre.

se’t pelen les ferides,

se’t fa crosta amunt

un pam de sorra fina,

i no tens tovallola

ni ombra ni rasclet

i veus venir obstinada

l’onada fins als peus,

la sal farà que t’alcis,

enfonsis els turmells,

genolls, natges i panxa

fins a cobrir-te el pit

però en el moment que et sentis

amb l’aigua fins al coll,

abans que el món t’esclafi,

tomba’t i fes el mort.

Estic buscant contactar amb persones sensibles a la poesia que treballin actualment de:

- Cambrer/-a

- Funcionari d’Hisenda

- Duaner/-a

- Netejador/-a de sanitaris públics

- Metge i infermer/-a

- Enterramorts o tanatoris

- Caixer/-a de supermercat

Les vull engrescar a un nou projecte de poesia del qual aviat en tindreu notícies. Si coneixeu algú, animeu-lo a escriure’m a silviabel.f@gmail.com

FAREM L’INDI!

Iaia, no et moris pas avui

que tinc cita al dentista

i no em va gaire bé

deixar un queixal enlaire

si he de menjar torrons.

Iaia, demà tampoc no et moris

que tinc l’agenda a tope

i he de comprar regals

per a tota la família

(per a tu en tinc pensat un).

Iaia, no et moris aquests dies

que ja sé que fa fred

i estàs molt costipada,

però puc trobar una manta

- de quadradets o a ratlles -

amb què abrigar-te el cos.

No em deixis pas avui,

tampoc demà, ni l’altre;

que mai m’anirà bé.

No vull aturar el temps

davant d’un crematori

i haver d’anotar al mòbil

que pels volts de Nadal

vam enterrar la iaia.

És temps de naixements;

tu vas parir el meu pare

sense reis mags ni estable

la nit de Jesucrist.

Quatre angelets et vetllen

al costat d’una espelma.

No farem sobretaula.

Ni brindarem amb cava.

I si ens mullem els llavis,

ens brillaran els ulls.

Torrons amargs de llàgrima

amb trocets de records

i regust dolç de tu.

Aquest poema és tan curt i “tonto”, que necessita d’una foto impactant i d’aquesta breu introducció per marcar una mica de paquet. Per cert, el Consell General de la Direcció de Tràfic Hormonal recomana – als qui van calents – refredar-se obrint les cames de l’amiga que mai falla (ni folla), de la que sempre hi és, la insaciable, la més noble, blanca i pura: LA NEVERA!

It’s now or nevera:

o follem d’una vegada

o em tiro a la xocolata.

Filed under: Poesies ]]> http://silviabel.com/2011/12/17/its-now-or-nevera/feed/ 14 silviabel soxelata http://silviabel.com/2011/12/14/el-millor-que-li-pot-passar-a-un-poeta/ http://silviabel.com/2011/12/14/el-millor-que-li-pot-passar-a-un-poeta/#comments Wed, 14 Dec 2011 07:15:05 +0000 silviabel http://silviabel.wordpress.com/?p=1364 ]]>

Desenganyem-nos!

El millor que li pot passar a un poeta

és el desamor.

Haver-se d’esforçar per sobreviure

altra vegada en solitud,

- un contra un mateix -

i esgrimir,

amb un bolígraf per floret,

l’aire que separa el geni del paper.

Sense enemics a qui acusar,

redescobrir, vençut, el somiqueig;

i en treure el mocador,

estornudar un vers covat

de feia dies

i dels mots, fer-ne boletes

entre els dits,

fins a sentir-se petit-petit,

ben poca cosa,

com la paraula “moc”.

Definitivament, el millor,

- oh, sí!-

és que et plantin!

I si pot ser,

durant l’estadi efervescent de tonteria

en què estàs a punt de recaure

en l’escriptura cursi

de les roselles obrint-se

o la fluixa metàfora

dels ulls blaus com oceans.

Poetes, feu-me cas…

I si no us deixen, planteu-vos!

(O acabareu escrivint poemes com aquest)

Sóc una mica desestròfica

i catastròfica també

- per què no dir-ho?–.

No rimo ni que em mori

(i això que sempre

pronostico el pitjor).

La mètrica no m’és esclava:

em desencadeno dels versos,

els descavalco,

i, si puc,

els desestrofo d’un bot.

Bé, doncs, el cas és que durant la campanya electoral em vaig dedicar a fer zapping amb la mà esquerra. Ara la terútlia d’Els Matins, ara la de la tarda, ara el debat dels candidats autonòmics al vespre, ara el dels “grans” de l’Estat, etc. Vaig acabar tan marejarda, que el dia de reflexió encara no sabia a qui votar. Això sí, durant el meu aprenentatge televisiu, vaig tenir temps de formular una hipòtesi: potser els mandataris d’aquest petit país també pateixen de tendinitis al braç dret i, com a conseqüència d’això, han hagut d’utilitzar la mà esquerra. I no parlo de metàfores – poca poesia trobaràs en aquest article – sinó més aviat em refereixo a mans esquerres literals.

Ben mirat, només cal veure amb quina poca traça han agafat les tisores i ris-ras, han retallat de qualsevol manera el dibuix dels drets socials perfilats durant tants anys, sortint-se dels marges permesos .

Una altra variable a considerar és que fan mala lletra. Tenen la cal·ligrafia tan feixuga, que ni els metges més emprenyats saben interpretar les receptes exprés imposades pels laboratoris Merkel, que vénen sense prospecte ni contraindicacions. Com diria en Punset: “es fantástico, no?”

Pobres polítics, jutges i entronats. Per què no mire’m d’entendre’ls una mica? Potser el seu mal és més profund i, en realitat, són com aquells nens a qui castiguen per ser esquerrans i es veuen obligats (emparats per les circumstàncies de la crisi) a actuar contranatura i utilitzar també la mà dreta, fet que els ha permès desenvolupar noves habilitats. Fixeu-vos-hi: ara que els partits s’han tornat amidestres amigus, retallen, canvien, reescriuen molt més ràpid i, si cal, modifiquen la intocable Constitució amb un plis plas.

Pobres polítics, jutges i entronats. Amb tants canvis de govern, manifestacions, mercats manaires i cosines de risc, s’han tornat mig bipolars i no han tingut més remei que actuar a destra i a sinistra, mentre van rodolant caps. Ui! Ai! Ui!

Si voleu més detalls de l’entrevista, podeu enllaçar a XCAT