Hablo des de esta boca amputada

partida por la mitad.

Las letras que me han cosido

me lloran entre las piernas

y escriben con rojo el rastro

que nadie quiere limpiar.

Yo nací en Etiopía

con “m” de menstruación

con “i” de inmovilizada

con “e” de espinas de acacia

con “p” de perforación.

Yo crecí con un silencio afilado

con “c” de cristal, cuchilla,

con “s” de sin sentido

con “r” firmo el dolor.

Con “h” callo la pena

con “r” encierro rencor

con “h” de hijos e hijas

con “p” sin pedir perdón.

Yo nací en Etipoía

con “m” de mutilación.

Yo nací en Etipoía

vestida con haches mudas;

¿Desnuda? Ahora hablo yo!

Poema escrit per a l’acte solidari del 4 de maig a l’Àgora de Sabadell, organitzat per IPI Cooperació.

Lletra i idea original · Sílvia Bel
Piano i composició · Clara Peya
Veu cantant · Sílvia Comes
Contrabaix · Vic Moliner
Bateria · Teodor Salvà
So · Jordi Clemente

Direcció · Elisabet Sort
Direcció de fotografía · Edgar Lledó
Muntatge · Edgar Lledó & Elisabet Sort
Producció · Mireia Sort
Vestuari · Helena Perez Izquierdo
Maquillatge · Ariadna Ferrer
Localització · El Cafè de les Paraules

Aquest videoclip ha estat possible gràcies a la col·laboració angelical a Verkami dels 80 mecenes!

Gràcies!!!

Només els socis del Tr3SC i els àngels podran assistir en exclusiva a la festa de presentació de FILA ÍNDIA ENFORA a l’ALFA de Gràcia.

Si ets àngel, pots deixar un comentari al bloc o escriure’m a silviabel.f@gmail.com per reservar entrada.

Si ets soci del TR3SC, encara que tinguis carnet, també et deixem sortirfila índia enfora. Reserva la teva entrada: TRESC – “Vols sortir “Fila Índia Enfora”?” – gratuït.

Disco, disco, xumba, yea!

Ciutadans de tots els cors,

es fa saber que a les 6,24 de la matinada

m’ha mort el romanticisme.

No ho han anunciat

a cap telediari,

però si traieu el cap

a dins de la meva ànima

o em llegiu les necrològiques

tatuades a la pell,

sabreu com ha anat tot:

el cor s’ha aturat a poc a poc

perquè has deixat de bombejar-lo;

i com que no podia envermellir-te

la sang tampoc no ha bullit més.

Tot ha estat molt natural,

com un sospir

quan ningú et mira.

Les campanes de l’església

no han repicat per vergonya

d’anunciar-ho al veïnat

i a la barana dels somnis

els ocellets han suspès

el cant que asserena l’alba.

Les finestres de les cases

han esclatat a plorar,

les teulades han tret fum

i s’han derruït les façanes.

El decés de tot plegat

ha passat en un instant molt breu,

a les 6’24 del matí,

mentre passejava sola pel carrer,

mentre mirava amunt

en direcció als teus ulls

i no trobava cap balcó

on declarar-me.

Em rebràs amb una bata blanca

i jo fantasiejaré en silenci.

Sé que m’ordenaràs despullar-me

i que jo et seré obedient.

Després em donaràs la mà

i m’alçaràs al pedestal de les tortures

durant quasi mitja hora.

El meu sexe davant la teva boca,

sentirà com li murmures

només quatre paraules pactades:

primer de cara,

després d’esquena,

ara obre’t de cames, una mica.

Però tot serà molt natural

i el cos respondrà als teus estímuls:

la pell que envermelleix a cada repassada,

els pèls de punta,

la cremor a les natges…

Ens mirarem molt poc

i amb cada estrebada dels sentits,

apretaré les dents,

maleint fort el teu nom

(si és que tens nom,

perquè mai m’he atrevit a preguntar-te’l).

Com dues velles desconegudes,

ens trobarem, altra vegada,

un cop al mes.

No usarem llençols,

tan sols unes inútils sabatilles de cotó

per no sentir el fred de les rajoles.

L’únic rastre del meu amor furtiu

no serà el fluix, ni la sang,

sinó unes gotes tendres de suor

i alcohol vaporitzat

sobre els fils de cera refredada.

Depuis quelques années

m’he obligat a oblidar

el francès que vaig aprendre,

l’amor que no es va consumar,

el mitjó desaparellat del fons del calaix

de la casa de la platja,

els banyadors que ja no em van;

m’he obligat a oblidar la recepta de l’àvia

per no enfadar-se mai

i l’olor de colònia de vell

de la pinta de l’avi;

la tieta mudada,

les sabates de xarol

que no em deixaven córrer,

les mitges tintes beix

sota les faldilles voleiades;

m’he obligat a oblidar

els dinars familiars

del diumenge de Rams,

el padrí de la mona i els ous,

la xocolata del lloro

— lloro perquè no ploro,

em repeteixo un instant

davant l’església —.

Al meu voltant, tot de gent anònima

esberla sordament el temps

amb el tam-tam del palmó

contra les rajoles.

Beneïm que som ara i aquí,

que les campanes marquen la una,

que estem sols com pelegrins

— la processó va per dins —

però, malgrat tot,

sentim que junts podem encara

fer un tros del camí.

Més informació sobre els Trimestres de Poesia a l’Heliogàbal.

Que sí, que està molt bé
estimar a una altra
que duu llargs els cabells,
que fa olor de rosada,
que li pots besar els pits
i dir-li “estimada”.

Però a voltes,
en un instint secret,
com de lavabo,
enyoro no saber
què seria adormir-me
damunt d’uns músculs de paleta;
obrir la cremallera
d’un pantaló amb paquet;
lluitar amb una corbata
i, per fi, arribar a un tors,
pelut, però no massa,
deslliurat de sostens
a punt per fer-me de coixí
sota una manta.

No siguis tan durex amb mi.

Deixa’m desprecintar-te,

apropar-me amb la boca

al teu assedegat forat

fins a inflar-te d’orgull

d’una volada.

No siguis tan durex amb mi.

Deixa’m fer-te sentir

el globus més gran de la festa

que ignora el tràgic final

de tota espurna encesa.

Va, no siguis tan durex amb mi!

Fem-ho encara que sigui

en un racó del record

que aviat esdevindrà borrós.

I després, fumem-nos una cigarreta!

Fila índia enfora  s’editarà amb Curbet Edicions i il·lustracions d’Alícia Billon. Anirà acompanyat amb la realitat augmentada de les músiques de Clara Peya (piano), la força de Sílvia Comes (veu) a la cançó dels “Àngels”, i un videoclip produït per Korovo Films.

L’home del cabell greixós

que llegeix tot encongit

un llibre prim i cendrós

com el serrell que li cau

sobre les celles,

fa més de mitja hora

que seu al banc verd del parc

resistint un fred ultrapolar

que ni els homes del temps

podran estimar mai.

Què deu llegir l’home del cabell greixós?

¿Quina història el reté

tan quiet i concentrat

que no ha tingut temps

ni d’adonar-se

que ha caigut la llosa de la nit

sobre el seu cap

i que els gossos ja han rastrejat

totes les faroles?

Dos escombriaires el vigilen de reüll,

mentre, distrets, remouen l’aire gèlid

estancat a les cantonades.

Encara trigaran uns mesos

a caure noves fulles seques

per arrodonir el seu jornal.

¿Però què deuen tramar les fulles

que l’home del cabell greixós

sosté entre les mans?

Fa estona que me’l miro

des dels finestrals del bar

i ell ni sospita que l’espio.

– Espera, que s’aixeca!

Últims tocs d’observació

mentre imagino que un dia

l’home del cabell greixós

es farà fer un tall ben maco al perruquer

i jeurà en una hamaca

un vespre fresquet d’estiu

per fullejar – sense gaire interès –

aquest poema amb pretensions de retrat.

Però haurà passat ja tant de temps,

que l’home del cabell greixós

s’haurà convertit en un ésser renovat

i, malgrat tots els esforços del destí,

la vida, capritxosa,

farà que ni ell es reconegui.